PROTOTIP PÀGINA WEB CONSELL DE LA REPÚBLICA

Qui som El teu perfil ciutadà Dona't d'alta Fes un donatiu Contacte
Pas a pas ---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La condescendència
JC 20-11-2025
Hi ha moments que retraten tot un caràcter, una manera de fer i de pensar. L’escena d’ahir al Parlament, amb la consellera Romero esmentant els famosos “18 mesos per fer la independència”, amb aquella ironia amb què sovint es vesteix l’empatx del poder, va incomodar Junts (que a través de Toni Castellà li va recordar que el referèndum, contra tot pronòstic, es va celebrar) i ERC (Josep Maria Jové la va deixar clavada a l’escó per dir-li que no frivolitzés amb l’1-O). Però, sobretot, va evidenciar un estil (un capteniment, en llenguatge parlamentari) que fa anys que plana pel damunt de la política catalana: la condescendència sistemàtica envers l’independentisme. Un posat que no és accidental ni anecdòtic, sinó estructural. D’estructura mental, vull dir. De perdonavidisme congènit.
En el “govern de tothom” de Salvador Illa, com a Rebel·lió a la granja de George Orwell, uns són més “tothom” que els altres. D’entrada, ve a dir que els governs d’abans eren “parcials”, o “sectaris”, de manera inevitable. “Tothom” és allò que els socialistes diuen que és “tothom”, així com la “Catalunya real” sempre ha estat aquella on els socialistes designen la realitat. El missatge implícit és inequívoc: “Vosaltres, els que vau fer el 2017, només feu que dividir i somniar; el país real el representem nosaltres”. El socialisme català ha convertit aquesta frase d’aparença inclusiva en una mena de paraigua pedagògic des del qual sermonejar la meitat del país.
Hi ha moments que retraten tot un caràcter, una manera de fer i de pensar. L’escena d’ahir al Parlament, amb la consellera Romero esmentant els famosos “18 mesos per fer la independència”, amb aquella ironia amb què sovint es vesteix l’empatx del poder, va incomodar Junts (que a través de Toni Castellà li va recordar que el referèndum, contra tot pronòstic, es va celebrar) i ERC (Josep Maria Jové la va deixar clavada a l’escó per dir-li que no frivolitzés amb l’1-O). Però, sobretot, va evidenciar un estil (un capteniment, en llenguatge parlamentari) que fa anys que plana pel damunt de la política catalana: la condescendència sistemàtica envers l’independentisme. Un posat que no és accidental ni anecdòtic, sinó estructural. D’estructura mental, vull dir. De perdonavidisme congènit.
En el “govern de tothom” de Salvador Illa, com a Rebel·lió a la granja de George Orwell, uns són més “tothom” que els altres. D’entrada, ve a dir que els governs d’abans eren “parcials”, o “sectaris”, de manera inevitable. “Tothom” és allò que els socialistes diuen que és “tothom”, així com la “Catalunya real” sempre ha estat aquella on els socialistes designen la realitat. El missatge implícit és inequívoc: “Vosaltres, els que vau fer el 2017, només feu que dividir i somniar; el país real el representem nosaltres”. El socialisme català ha convertit aquesta frase d’aparença inclusiva en una mena de paraigua pedagògic des del qual sermonejar la meitat del país.
M’atreveixo a informar del següent: l’independentisme suposa aproximadament la meitat del país (la meitat d’aquell famós “tothom”). Hi afegeixo que, a més, els qui creuen en el dret a l’autodeterminació són un nombre encara molt més alt. Hi afegiré encara que, teòricament, els socialistes depenen dels independentistes, a Barcelona i a Catalunya i a Madrid (en aquest últim espai, fins i tot la corda s’ha acabat trencant). Vull dir que tots aquests catalans, aquest sector de la societat que és molt i molt nombrós, mereixen un respecte. Primer, perquè existeixen. Pensen. Voten.
Hi ha moments que retraten tot un caràcter, una manera de fer i de pensar. L’escena d’ahir al Parlament, amb la consellera Romero esmentant els famosos “18 mesos per fer la independència”, amb aquella ironia amb què sovint es vesteix l’empatx del poder, va incomodar Junts (que a través de Toni Castellà li va recordar que el referèndum, contra tot pronòstic, es va celebrar) i ERC (Josep Maria Jové la va deixar clavada a l’escó per dir-li que no frivolitzés amb l’1-O). Però, sobretot, va evidenciar un estil (un capteniment, en llenguatge parlamentari) que fa anys que plana pel damunt de la política catalana: la condescendència sistemàtica envers l’independentisme. Un posat que no és accidental ni anecdòtic, sinó estructural. D’estructura mental, vull dir. De perdonavidisme congènit.
En el “govern de tothom” de Salvador Illa, com a Rebel·lió a la granja de George Orwell, uns són més “tothom” que els altres. D’entrada, ve a dir que els governs d’abans eren “parcials”, o “sectaris”, de manera inevitable. “Tothom” és allò que els socialistes diuen que és “tothom”, així com la “Catalunya real” sempre ha estat aquella on els socialistes designen la realitat. El missatge implícit és inequívoc: “Vosaltres, els que vau fer el 2017, només feu que dividir i somniar; el país real el representem nosaltres”. El socialisme català ha convertit aquesta frase d’aparença inclusiva en una mena de paraigua pedagògic des del qual sermonejar la meitat del país.
