Nous lideratges ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Pere Oriol Costa Badia

“El sobiranisme ha de quedar-se tots els ajuntaments per canviar el paradigme de l’odi”

“Si ho sabem comunicar, molta gent s’hi sumarà al projecte d’un país il·lusionant i atractiu”

“Hem de quedar-nos tot. Els sobiranisme ha de guanyar tots els ajuntaments en les eleccions municipals del 10 de juny de l’any vinent” recomana amb la confiança de que és possible Pere-Oriol Costa, l’últim convidat als sopars-debat de MES Barcelona i Grup d’Estudis Polítics i L’Opinió Socialdemòcrata, organitzats pel jurista i activista Pau Miserachs, coordinador territorial de MES a Barcelona.

Catedràtic emèrit de Comunicació a l’Autònoma, per les classes de Pere-Oriol Costa ha passat bona part de la professió periodística. Entre altres ocupacions paral·leles va ser deu anys conseller de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i ha escrit diversos llibres, inclosa una biografia de Jordi Pujol en plena transició. Socialista catalanista de la línia Reventós va fer el salt cap a Moviment d’Esquerres quan el PSC va abandonar les sigles identitaries per sotmetre’s de ple als dictats del PSOE.

El sopar, moderat pel periodista Joan Alcaraz, va tenir lloc a les poques hores del pas al costat del president Carles Puigdemont al delegar la investidura en Jordi Sánchez, la qual cosa convidava a analitzar les perspectives que s’obren a l’horitzó a curt i mig terme. Val a dir que la CUP encara no s’hi havia pronunciat.

Pregunta 1.

Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he explicat mai. Jo em vaig sensibilitzar a través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.

Pregunta 2.

Qui muntàvem això vam ser l’Elisabet Puig, la meva dona; en Jaume Rafart, un gran patriota; en Miquel Esquirol, i jo. Allò no era la fundació de Convergència. S’ha fet tota la història que es vulgui. Com pot ser que fos la fundació de Convergència si l’acte el presidia Unió Democràtica? Allà es trobaven una sèrie de grups que treballàvem. Els d’en [Josep] Pallach, els d’en [Miquel] Roca, els de les cooperatives... Ens trobàvem per veure què fèiem. La reunió no va anar bé. Unió Democràtica va fer una cosa lògica. Ens diuen que entrem tots a Unió, que és un partit consolidat, funciona, a la democràcia cristina internacional... “Tu, Jordi”, li diu en [Anton] Cañellas a en Pujol, “ets demòcrata d’inspiració cristiana”. Jo vaig veure les ganyotes que fotia, amb la qual cosa la cosa no anava per aquí. A la fundació de Convergència no pot ser que a primera fila hi fos en Joan Majó, que després va ser ministre amb els socialistes; en Joaquim Ferrer, l’home de confiança d’en Pallach; en Fèlix Martí, i els quatre o cinc advocats d’en Miquel Roca. En total, 89 persones. Si tu preguntes al món de Convergència, de 89 passaríem a 300 que diuen que hi van ser a Montserrat i que són fundadors. Vuitanta-nou! La llista la tinc jo.

Pregunta 3.

Sí, jo crec que seria injust no reconèixer-ho. Però el problema és que no tenien clar el projecte i anaven a fer una cosa que hauria estat molt perillosa. Fer una policia molt propera a Convergència Democràtica. El primer que vaig dir per convèncer Jordi Pujol va ser que “la Policia no pot ser la policia de Convergència Democràtica”.

Pregunta 4.

Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he

través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he explicat mai. Jo em vaig sensibilitzar a través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.

Pregunta 5.

S’ha creat una mena d’aventura. El monjo de Montserrat pare [Joan] Marc era qui portava les relacions amb tots els partits polítics. Em va trucar i em va dir: “Sellarès, com ho teniu, això? Ja heu fet el partit?” Jo li vaig dir: “Ja ho veurem, el segon cop no falla.” El rovell, quedava molt bé per a una gent com nosaltres dir que era Montserrat. Però això no és veritat, i al cap dels anys les veritats s’han d’explicar.La frase d’en Pujol sí que és veritat, però d’allà no en va sortir un partit. Hi havia gent de molts colors. Els d’en Pallach, en Joaquim Ferrer, em va proposar formar part del Reagrupament. Era lògic que una persona com jo es fes del Reagrupament. Els meus amics ho eren i jo venia d’una família molt pobra. Era normal, però vaig establir una relació molt personal amb en Pujol. En una reunió em va dir: “Bueno, si vols anar amb en Quim Ferrer i en Pallach... però aquí tens feina a fer.” Em vaig quedar allà. Però al cap del temps s’ha d’explicar la veritat.

Enrere

Pere Oriol Costa Badia

“El sobiranisme ha de quedar-se tots els ajuntaments per canviar el paradigme de l’odi”

“Si ho sabem comunicar, molta gent s’hi sumarà al projecte d’un país il·lusionant i atractiu”

“Hem de quedar-nos tot. Els sobiranisme ha de guanyar tots els ajuntaments en les eleccions municipals del 10 de juny de l’any vinent” recomana amb la confiança de que és possible Pere-Oriol Costa, l’últim convidat als sopars-debat de MES Barcelona i Grup d’Estudis Polítics i L’Opinió Socialdemòcrata, organitzats pel jurista i activista Pau Miserachs, coordinador territorial de MES a Barcelona.

Catedràtic emèrit de Comunicació a l’Autònoma, per les classes de Pere-Oriol Costa ha passat bona part de la professió periodística. Entre altres ocupacions paral·leles va ser deu anys conseller de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i ha escrit diversos llibres, inclosa una biografia de Jordi Pujol en plena transició. Socialista catalanista de la línia Reventós va fer el salt cap a Moviment d’Esquerres quan el PSC va abandonar les sigles identitaries per sotmetre’s de ple als dictats del PSOE.

El sopar, moderat pel periodista Joan Alcaraz, va tenir lloc a les poques hores del pas al costat del president Carles Puigdemont al delegar la investidura en Jordi Sánchez, la qual cosa convidava a analitzar les perspectives que s’obren a l’horitzó a curt i mig terme. Val a dir que la CUP encara no s’hi havia pronunciat.

Pregunta 1.

Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he explicat mai. Jo em vaig sensibilitzar a través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.

Pregunta 2.

Qui muntàvem això vam ser l’Elisabet Puig, la meva dona; en Jaume Rafart, un gran patriota; en Miquel Esquirol, i jo. Allò no era la fundació de Convergència. S’ha fet tota la història que es vulgui. Com pot ser que fos la fundació de Convergència si l’acte el presidia Unió Democràtica? Allà es trobaven una sèrie de grups que treballàvem. Els d’en [Josep] Pallach, els d’en [Miquel] Roca, els de les cooperatives... Ens trobàvem per veure què fèiem. La reunió no va anar bé. Unió Democràtica va fer una cosa lògica. Ens diuen que entrem tots a Unió, que és un partit consolidat, funciona, a la democràcia cristina internacional... “Tu, Jordi”, li diu en [Anton] Cañellas a en Pujol, “ets demòcrata d’inspiració cristiana”. Jo vaig veure les ganyotes que fotia, amb la qual cosa la cosa no anava per aquí. A la fundació de Convergència no pot ser que a primera fila hi fos en Joan Majó, que després va ser ministre amb els socialistes; en Joaquim Ferrer, l’home de confiança d’en Pallach; en Fèlix Martí, i els quatre o cinc advocats d’en Miquel Roca. En total, 89 persones. Si tu preguntes al món de Convergència, de 89 passaríem a 300 que diuen que hi van ser a Montserrat i que són fundadors. Vuitanta-nou! La llista la tinc jo.

Pregunta 3.

Sí, jo crec que seria injust no reconèixer-ho. Però el problema és que no tenien clar el projecte i anaven a fer una cosa que hauria estat molt perillosa. Fer una policia molt propera a Convergència Democràtica. El primer que vaig dir per convèncer Jordi Pujol va ser que “la Policia no pot ser la policia de Convergència Democràtica”.

Pregunta 4.

Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he

través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.Jo era una criatura de les que van estar fora [del Palau]. Vam intentar entrar i no ens van deixar. Estava als entorns d’en [Jordi] Pujol en aquells temps. Estava a l’escoltisme. Hi ha una cosa que no he explicat mai. Jo em vaig sensibilitzar a través d’uns fulls grapats d’un mossèn que es deia [Josep] Armengou, un dels líders de l’escoltisme catòlic. Jo anava a La Salle Comtal, al costat del Palau de la Música, com a nen de família pobra. Els meus pares no pagaven. El meu pare era un treballador de la Moritz d’abans. I la meva mare, una dona de casa seva, una mallorquina.

Pregunta 5.

S’ha creat una mena d’aventura. El monjo de Montserrat pare [Joan] Marc era qui portava les relacions amb tots els partits polítics. Em va trucar i em va dir: “Sellarès, com ho teniu, això? Ja heu fet el partit?” Jo li vaig dir: “Ja ho veurem, el segon cop no falla.” El rovell, quedava molt bé per a una gent com nosaltres dir que era Montserrat. Però això no és veritat, i al cap dels anys les veritats s’han d’explicar.La frase d’en Pujol sí que és veritat, però d’allà no en va sortir un partit. Hi havia gent de molts colors. Els d’en Pallach, en Joaquim Ferrer, em va proposar formar part del Reagrupament. Era lògic que una persona com jo es fes del Reagrupament. Els meus amics ho eren i jo venia d’una família molt pobra. Era normal, però vaig establir una relació molt personal amb en Pujol. En una reunió em va dir: “Bueno, si vols anar amb en Quim Ferrer i en Pallach... però aquí tens feina a fer.” Em vaig quedar allà. Però al cap del temps s’ha d’explicar la veritat.

Enrere