Aquesta senyera presideix el salo de plens de l'Ajuntament de la Ciutat l'Alguer, població de l'illa italiana de Sardenya que va pertànyer a la Corona de Catalunya i Aragó durant molts anys, raó per la qual encara s'hi parla català, idioma oficial de la població, juntament amb l'Italià.

Hi va haver un temps que segons Ramon Muntaner "cap peix del Mediterrani no podria moure's si no portava marcades les quatre barres"... , els catalans vàrem crear un imperi regat per les aigües del Mediterrani, des de l'Aragó fins la península d'Anatòlia a Turquia les quatre barres i la creu de Sant Jordi onejaren al vent i el català era llengua de comunicació, comerç i cultura.

Mosaic amb les armes del Regne de Sicília al Palau Reial de Palerm. El rei català Pere II el Gran (1276-1285) alliberà els sicilians el 1282 del domini i la tirania dels francesos (Carlos d'Anjou). Va triomfar la "Revolta de les Vespres Sicilianes". Les armes de Sicília - Regne de Sicília - uneixen els quatre pals de Catalunya i Aragó i les àguiles imperials de la seva muller,l'alemanya Constança de Hohenstaufen. Frederic II Hohenstaufen era Rei de Jerusalem.

Arnau de Vilanova va dedicar "Allocutio Chistiani" a Frederic III. Frederic III de Sicília era fill de Pere el Gran d'Aragó i de Constança de Sicília, i germà, per tant, dels comtes-reis Alfons el Franc (II de Barcelona i III d'Aragó) i Jaume II el Just. La reina Constança de Sicília era filla del rei Manfred, que era fill natural de l'emperador Frederic II Hohenstaufen.

El Regiment de Reials Guàrdies Catalanes fou una unitat militar d'èlit de l'Exèrcit Austriacista durant la Guerra de Successió Espanyola.

El Regiment nº2 Reials Guàrdies Catalanes, creat el novembre de 1705, agrupà els partidaris més fanàtics de l'Arxiduc Carles, els vigatans, que van signar el pacte de Gènova, i fou la Guàrdia de Corps de l'Arxiduc Carles.

Primerament anomenada oficialment la Reial Guàrdia Catalana, hauria d'haver estat composat per un regiment d'Infanteria i un regiment de cavalleria. El Regiment d'Infanteria va arribar a tenir 900 soldats dividits en dos batallons, un total de 10 companyies de fusellers i 1 de granaders. El seu primer coronel fou Antoni de Peguera i Aimeric, mort a València el 1707 i rellevat pel coronel Heinrich von Hessen-Darmstadt, germà del Príncep Jordi, mort durant la Batalla de Montjuïc a Barcelona, i el comandament fou pel general de batalla Antoni Meca i de Cardona.

El Regiment de Reials Guàrdies Catalanes va participar en diversos combats durant la guerra de Successió Espanyola: el setge de Barcelona de 1706, l'Ocupació de Madrid, la Batalla d'Almenar i la Batalla de Monte de Torrero, la segona ocupació de Madrid, la Batalla de Brihuega i la Batalla de Villaviciosa de Tajuña.

El 1713, amb la firma del Tractat d'Utrecht les tropes imperials són obligades a evacuar Catalunya i el regiment es trasllada al Regne de Nàpols, però la majoria de la seva tropa es queda, enquadrant-se en el Regiment Nostre Senyora del Roser.

L'estelada roja: el PSAN

L'any 1968, amb la fundació del Partit Socialista d'Alliberament Nacional escindit del FNC, que es canviaren els colors de l’estelada per tal d'apaptar-ne la seua significació a la ideologia pròpia, usant l’estel roig – socialista – i el fons del triangle blanc primer i finalment groc, per tal de ressaltar-ne el propi estel.

Des d’aleshores, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa.

L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, adoptà de manera no oficial l'estelada roja o estelada del PSAN, tot i mantenir l'estelada blava o estelada d'Estat Català com a bandera oficial.

Precedents: La Unió Catalanista, La Nova Catalunya i l'estelda romboïdal

Del 1904 data el primer estel amb clara intencionalitat nacionalista que es coneix a Catalunya. Es tracta d’un segell commemoratiu de la presa de possessió per part de la Unió Catalanista del Pi de les Tres Branques.

Al 1906, un cop finalitzada la Guerra d'Independència cubana, es va crear a Santiago de Cuba el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, on ja s’hi podia veure la primitiva versió d'una estelada, on al mig de la senyera catalana hi apareix un estel blanc de cinc puntes sense cap triangle.

Al 1908 correspon el primer disseny de l'estelada que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un rombe al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 adoptà l'estelada tradicional, símbol inequívoc de la bandera de l’independentisme català.

Els Voluntaris Catalans en la Primera Guerra Mundial portaren aquesta primigènia senyera estelada romboïdal als caps de batalla europeus. Llur objectiu era el de difondre la causa de Catalunya i lluitar per la llibertat dels pobles, lluita que identificaren amb el bàndol dels aliats. La tasca de difusió de la seva lluita correspongué al Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans.

L'estelada amb el seu disseny definitiu neix l'any 1918, fruit de la voluntat de crear un símbol potent i de referència pel catalanisme radical a través de Vicenç Albert Ballester, que dissenyà o inspirà la senyera estelada.

Un cop signat l'armistici de la Primera Guerra Mundial i seguint la Llista dels 14 punts de Woodrow Wilson, es crearen nous estats a Europa: República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Armènia, Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia.

Uns joves de la Unió Catalanista pertanyents al semiclandestí Comitè Pro Catalunya, del qual n'era president Vicenç Albert Ballester, volgueren prosseguir la labor del Comitè de Germanor que recolzava els Voluntaris Catalans en la Primera Guerra Mundial i explotar el moment polític internacional per tal que Catalunya assolís la construcció d'un estat propi.

La primera fotografia on apareix la bandera és en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí L’intransigent, on es reproduïa una foto d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les dues ensenyes a Montserrat.

Seguint aquesta línia, i amb data 11 de setembre de 1918, es posa en circulació un document editat probablement pel Comitè Pro Catalunya on es reclama la revisió dels Tractat d'Utrecht.

Amb consonància amb aquest document, el Comitè Nacional Català també edità un document bilingüe en àrab i català i datat l'octubre de 1919, on es donava suport a El Raisuni, un dels dirigents del Marroc revoltat contra Espanya.

Finalment, datat l'any 1919, s'edita un segell sense valor postal dedicat a la futura Societat de Nacions, on també apareix una estelada.

La bandera negra ja aparèix en la defensa de Gal·lipoli a per part dels Almogavers. Ramon Muntaner l'esmenta en la defensa de la ciutat en el capítol LVII de la seva crònica. En aquest temps simbolitza lluita fins a la fí.

Més tard també es fà servir en la guerra dels segadors i es pot apreciar en l'himne original dels segadors:

"-Ont es vostre capità?

Aont es vostra bandera?

Varen treure´l bon Jesus

Tot cobert ab un vel negre.

-Aquí es nostre capità

aquesta es la nostra bandera.

                                                A les armes, catalans

                                               Qu'ens han declarat la guerra!"

La tornem a trobar als inicis de la guerra de successió quan el 1705 fou issada la bandera a Barcelona, al castell de Montjuïc. A la bandera portava escrit el lema: "Mort o els nostres privilegis conservats" . A cardona també trobem els regiments reclutats com feien ensenya de la bandera negra.

En el setge de Barcelona de 1714 la bandera negra onejà a causa de que ja no quedaven quatribarrades a la ciutat i el seu lema era: "vèncer o morir". Fins hi tot hores abans de que les tropes borbòniques ocupessin totalment la ciutat els soldats supervivents agafaven mocadors negres de les dones o teixits tacats de sang ennegrida a causa del púdrit per simbolitzar la bandera negra.

Més tard (als anys 20) un moviment separatista català s'anomenava: "bandera negra". Aquest moviment atemptà Alfons XIII. Al final foren fallits i s'anomenaren: "el complot del Garraf".

La Senyera Reial o la Senyera quadribarrada, o de quatre pals és el senyal històric del comte de Barcelona , i després del rei de la Corona d'Aragó. És un símbol vexil·lològic que consta de quatre faixes vermelles sobre un fons daurat (en camper d'or, quatre faixes de gules), transposició dels quatre pals de l'escut corresponent. Actualment és la bandera de Catalunya, i també es basen en ella les del País Valencià, les Illes Balears, i Aragó, entre d'altres. Senyera és sinònim de bandera, però avui dia La Senyera és gairebé exclusivament aquest símbol per antonomàsia.

La llegenda atribueix al comte Guifré el Pelós (segle IX) el seu origen. En una de les seves gestes, havia decidit amb els seus fidels una victòria dels francs sobre els normands. El premi que n'havia rebut del rei Carles el Calb havia estat un escut amb fons d'or. Explica la llegenda que el mateix rei va pintar, amb els dits tacats de sang de les ferides del comte, les quatre barres vermelles. Modernes investigacions han desmentit aquest origen.

Segons les darreres investigacions històriques, la senyera és una bandera de les anomenades heràldiques, sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Possiblement la bandera, penó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut.

És una de les banderes més antigues del món ja que en caixes d'enterrament reial ja apareixen les barres pintades al segle XI (un segle abans que qualsevol altra) i d'això es desprèn a més que ja eren usades com a senyal pels comtes de Carcassona al segle IX. Al principi, els pals de l'escut (les quatre barres), eren representats a la bandera ja verticalment ja horitzontalment i en diferents nombres.

La disposició horitzontal fou la que acabà imposant-se modernament i avui és la bandera oficial de la comunitat autònoma de Catalunya: faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix. Mentrestant, presenta variacions al País Valencià (vegeu senyera coronada valenciana), també de caire heràldic i històric, mentres que la bandera de les Illes Balears i d'Aragó, també basades en la senyera amb variacions, són d'adopció moderna i recent.

Estandart que portaven els últims resistents de la ciutat de Barcelona el 11 de Setembre de 1714.

L'ús legal del penó de santa Eulàlia s'inicia en el segle XVI. Aquesta bandera era el símbol de Barcelona, cap i casal de Catalunya, i concretament del Consell de Cent, la institució de govern local. La santa flanquejada per les quatre barres i la creu de Sant Jordi, solament s'exhibia en circumstàncies difícils per a la ciutat, en circumstàncies de prova per als seus habitants. L'any 1640, el penó de santa Eulàlia en el balcó de l'Ajuntament i les campanes de la basílica de Santa Maria del Mar, van convocar els barcelonins a la Guerra dels Segadors que duraria 12 anys.

El 24 de juliol de 1713 el penó de santa Eulàlia convocà els barcelonins a la Guerra de Successió , en contra de Felip V, el primer rei Borbó.

L'onze de setembre de 1714 Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, defensava la ciutat tot onejant el penó de Santa Eulàlia. Aquell onze de setembre la rendició de la ciutat, va suposar la fi de l'estat català i el final de l'ús del penó de Santa Eulàlia

La senyera de la ciutat fou reconstituïda el 1981 pel primer Ajuntament democràtic de Barcelona, d'acord amb la descripció que fa el "Dietari" de Jeroni Pujades el 24.05.1601.El 1983 a l'estand d'Expocultura, es va presentar per primera vegada en públic la reproducció feta per l'Ajuntament de Barcelona de la Bandera de Santa Eulàlia. Des d'aleshores l'Alcalde de la ciutat penja la bandera al balcó de l'Ajuntament la festivitat de Santa Eulàlia, el 12 de febrer.

Senyera utilitzada per l'exèrcit català (Tropes de la Generalitat) la Senyera quadribarrada era l'estandart de les tropes dels reis catalans.

Es creu que la Creu de Sant Jordi (patró de Catalunya) ha estat la bandera catalana més antiga, fins i tot abans que la bandera de les Quatre Barres fos adoptada com a senyera catalana, i que un dels crits més utilitzats pels soldats catalans era "per Sant Jordi....".

En l'actualitat està present en infinitat d'escuts i senyeres municipals (Barcelona, Vic ....) i d'altres entitats (F.C.Barcelona....).